Ciència i Universitats

Ha estat redactor en cap de Ciència i Tecnologia a La Vanguardia, regidor de la Ciutat del Coneixement de Barcelona, ​​creador del primer màster en comunicació científica del país i un llarg etcètera. Al seu pas per l’Ajuntament, Vladimir de Semir va impulsar el programa Barcelona Ciència. Amb ell repassem la seva prolífica trajectòria i xerrem sobre l’evolució del periodisme científic a la ciutat i la seva àrea d’influència, entre molts altres temes.

D’on ve la teva vocació?

Pensar, conèixer, llegir i escriure van ser les claus d’una educació intensa en matèries de lletres i de ciències, diversa en cultures i a més en quatre llengües (alemany, castellà, francès i anglès) amb què em vaig graduar als 14 anys com a batxiller elemental a l’Escola Suïssa, tenint en compte que la llengua vehicular era l’alemany. Encara avui, recordo la intensitat i l’entusiasme amb què ens feien pensar i descobrir el món –“només es veu el que es coneix”, diu un proverbi alemany– els successius professors i professores suïssos que vaig tenir a més de la professora espanyola de filosofia i literatura, una extraordinària Asunción Sender (germana de l’escriptor Ramón J. Sender), les divertides i accidentades classes de física i química de Rufino Bernabeu (una mena de professor Franz de Copenhaguen), les denses, però instructives traduccions del llatí i, sobretot, l’assignatura de castellà en què no paràvem de llegir, escriure i reflexionar profundament sobre la llengua. Sempre he pensat que en bona part he viscut de la renda intel·lectual de tot allò que vaig aprendre en aquella primerenca etapa de la meva vida.

En quin moment vas obrir els ulls a la ciència?

En aquell moment no vaig saber valorar l’abast premonitori d’un comentari del meu professor de castellà, Manuel Gutiérrez, quan em va tornar una de les freqüents redaccions que ens obligava a redactar i en què m’havia posat un 10, una màxima puntuació que no solia prodigar donat el seu nivell d’exigència: “Vladi, tu potser un dia et guanyaràs la vida escrivint”. Aquest mateix professor de la meva etapa bàsica de formació, el Guti, ens va fer preparar i donar la nostra primera conferència davant dels nostres companys i companyes de classe. Teníem 11 anys… El tema que vaig escollir i sobre el que vaig fer la meva primera dissertació “pública” va ser: el Sistema Solar. Crec que el destí de la meva futura vida professional basada en escriure i la ciència va quedar marcat en aquella època: ser periodista científic. Ja a la Universitat, vaig estudiar Ciències Matemàtiques, però no vaig acabar la carrera perquè em vaig casar i vaig ser pare molt jove (22 anys) i em vaig haver de dedicar a fer classes per guanyar-me la vida. Poc després per pura casualitat em vaig convertir en corresponsal comarcal de La Vanguardia i finalment vaig entrar a treballar al diari. Estaven assegudes les bases del que vindria després.

I què va venir?

El 1981 es va fundar el Museu de la Ciència de la Fundació La Caixa de Barcelona, ​​al qual es va incorporar poc després el físic Jorge Wagensberg com a conspicu director. Amb en Wagensberg érem companys i amics des de la nostra infantesa a l’Escola Suïssa de Barcelona. Amb el pas del temps, ens seguíem veient amb certa regularitat i precisament en el transcurs d’un dinar el 1982, Wagensberg em va suggerir que “La Vanguardia hauria de parar una atenció especial a la divulgació científica, és un tema que interessa molt als ciutadans… Per què no proposes la creació d’una secció de Ciència?”.

I vas seguir el consell.

Aquell comentari va fer que se m’encengués una bombeta… Després de passar per la informació local i la política catalana, jo estava llavors immers en el canvi tecnològic del diari amb el pas del plom als bits, és a dir, de les linotípies als ordinadors. Seguia escrivint de tant en tant algun article, però la meva activitat com a periodista estava a punt de desaparèixer per convertir-me en un tecnòleg de l’edició. Però jo en realitat no desitjava perdre la meva condició de periodista perquè la veritat és que allò que més em motivava –i ho segueix fent– era escriure i explicar històries. Vaig intuir que la proposta d’en Wagensberg, la meva situació en aquell moment al diari i la meva il·lusió i formació personal podien confluir i així ho vaig traslladar a Lluís Foix, llavors director, en plena fase de reconversió i modernització del diari, que es va mostrar molt receptiu a la idea.

Què li vas proposar?

Crear unes pàgines específiques de ciència al diari. Foix, que havia estat corresponsal als Estats Units, era coneixedor directe de l’evolució de The New York Times als anys 70. Entre les moltes iniciatives empresarials que es van prendre va figurar una decisiva per a la consolidació del periodisme científic al diari novaiorquès i en realitat a tothom. Una de les claus de l’èxit del rellançament del diari, que havia patit la crisi de la competència de la televisió a l’espai comunicatiu, va ser la decisió d’incorporar suplements temàtics setmanals per augmentar l’interès informatiu de potencials lectors, establir nous ponts de fidelització entre el públic i obrir també nous mercats publicitaris. Entre ells, cada dimarts una secció setmanal dedicada a les ciències, així va néixer Science Times el 14 de novembre de 1978.

I vau reservar unes pàgines del diari a la ciència.

No exactament. En el cas de La Vanguardia hi va haver un altre factor realment clau perquè finalment es creés un suplement de Ciència al diari. En aquella època, l’edició dominical no podia absorbir tota la demanda publicitària que aspirava –previ pagament, és clar– a ser inserida a les seves pàgines. La conjunció de tots aquests factors va portar a la decisió de crear unes pàgines dominicals dedicades a les ciències, que van incorporar la pàgina de medicina tradicional que el doctor Lluís Daufí feia des de feia més de deu anys. Unes pàgines especialitzades en ciència, medicina i medi ambient que pel seu contingut podien ser lleugerament intemporals (el quadern es tancava i imprimia amb antelació).

És a dir, un suplement.

Exacte. Així va néixer el 10 d’octubre del 1982 el primer suplement de Ciència de La Vanguardia. Jorge Wagensberg va ser el seu primer col·laborador extern. Una característica molt significativa va ser que, per primera vegada a la història del diari, aquest espai informatiu era dirigit per un periodista que formava part de la redacció i no per un científic o metge que col·laborava com a divulgador científic extern. Havia nascut així per primera vegada una secció especialitzada en periodisme científic i des d’un principi la filosofia d’aquestes pàgines especials va ser que col·laboressin estretament periodistes, científics i metges per complementar criteris de rigor, amenitat i actualitat. Aquesta doble condició que vaig assumir de ser alhora periodista científic i tecnòleg d’edició va fer que Lluís Foix em nomenés redactor en cap de Ciència i Tecnologia, el meu tercer salt de categoria professional al diari, i que també va suposar que la temàtica científica adquirís per primera vegada rang de secció pròpia en un diari espanyol.

Quin és l’impacte d’aquest suplement?

Aquestes pàgines dominicals van tenir una àmplia repercussió entre el món científic de Catalunya i Espanya, ja que per primera vegada científics i científiques de les universitats i centres de recerca de tot Espanya podien col·laborar de manera àmplia amb els seus articles. Les tres o quatre pàgines dels primers temps van anar evolucionant en funció de la publicitat que s’havia d’inserir i es van arribar a convertir fins i tot en 24 pàgines (tot un rècord!), saltant també al color del corresponent quadern i incorporant un il·lustrador gràfic de gran impacte i creativitat per la seva capacitat de síntesi de les idees i dels temes científics, Fernando Krahn, les aportacions del qual van ser decisives per fer més atractiva la secció. Tot això, unit al fet que es publicaven el dia de més difusió del diari, va convertir aquest suplement al principi més o menys desestructurat –la paginació depenia sempre de la publicitat que havia d’absorbir– en molt popular entre els lectors i va demostrar que una oferta informativa d’una temàtica completament nova, de qualitat i mantinguda diumenge rere diumenge acabava creant una demanda entre els lectors.

Com creus que ha evolucionat la comunicació científica des que va sortir el suplement?

La fecunda etapa en la interacció entre ciència i periodisme a la redacció de La Vanguardia va comportar la creació d’una escola de facto de divulgació científica, tant per als molts científics i científiques que van col·laborar en aquestes pàgines especialitzades del diari com per als joves periodistes van formar durant aquests anys al suplement científic de La Vanguardia. En efecte, aquesta estreta i llarga relació que l’equip de periodistes i de científics va mantenir durant aquests anys al voltant dels suplements de Ciència i de Medicina i va impulsar també una continuada reflexió al seu si sobre com millorar tant la informació científica com la mateixa divulgació. Bona prova va ser la convocatòria el maig de 1990 d’un important Simposi internacional sobre Periodisme Científic a Barcelona, ​​que es va celebrar al Col·legi de Periodistes i que va ser el resultat d’una iniciativa conjunta amb el director de la Fundació Dr. Antonio Esteve, Sergi Erill. Producte d’aquesta inquietud per millorar i consolidar el periodisme científic i, en general, la divulgació de les ciències també va ser la creació el 1990 de l’Associació Catalana de Periodisme Científic, de la qual em vaig convertir en el president fundador. L’entitat prossegueix avui la seva singladura rebatejada com a Associació Catalana de Comunicació Científica i integrada a la World Federation of Science Journalists.

Va ser llavors que vas fer el salt al món acadèmic?

Aquesta va ser l’època de la meva consolidació com a periodista científic i que em va portar també a una important projecció personal, primer al món acadèmic i posteriorment també al polític. En efecte, aquest procés va tenir la seva translació al camp acadèmic quan es van crear el 1992 els Estudis de Periodisme de la llavors naixent Universitat Pompeu Fabra i em vaig incorporar com a professor associat de Periodisme Científic a partir del curs 1993-1994. Gràcies a la invitació inicial del fundador dels Estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Maria Casasús, que em va permetre integrar-me des del curs 1993-1994 al món acadèmic com a professor associat de Periodisme Científic a la Facultat de Comunicació. Aquest va ser el punt de partida d’iniciatives fins aleshores inèdites que van comptar inicialment amb el suport del rector fundador de la universitat, Enric Argullol, i dels que li van succeir. Primer, la creació de l’Observatori de la Comunicació Científica a la Facultat de Comunicació –centre acadèmic pioner a Espanya, i fins i tot a Europa, per a l’anàlisi de la transmissió de la ciència a la societat– i, més recentment, del Centre d’Estudis de Ciència, Comunicació i Societat a la Facultat de Ciències Experimentals. Així com un màster en Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental, postgrau professional que està a punt de complir 30 anys d’existència ininterrompuda (!) i que han esdevingut una referència internacional de la Universitat Pompeu Fabra en l’àmbit de la comunicació, de la divulgació i del periodisme científics.

Quina va ser la repercussió del màster?

També en aquest cas, l’oferta va acabar creant la demanda, com va ser el cas del suplement de La Vanguardia. Centenars d’alumnes de tot el món s’han format al món de la comunicació, divulgació i periodisme científic i s’han incorporat a gabinets de comunicació de centres científics i a diferents plataformes de món editorial i museològic, amb uns resultats espectaculars: segons dades de seguiment de la mateixa UPF, la inserció laboral dels nostres estudiants és del 85% sis mesos després i del 100% a l’any de cursar el màster. Crec, modestament, que el màster –com al seu dia el suplement de ciència– ha marcat un abans i un després a la història del periodisme, la divulgació i la comunicació científica. I n’estic molt satisfet.

I com vas fer el salt a la política? Aquest any, l’Ajuntament ha commemorat, amb un llibre, els 15 anys del programa Barcelona Ciència, del qual vas ser impulsor.

Aquella projecció i influència social des del diari també va tenir la seva faceta política, ja que tota l’“agitació” informativa i cultural al voltant del suplement de Ciència de La Vanguardia va influir que la Generalitat de Catalunya proposés el 1988 la creació, per iniciativa del conseller de Cultura de l’època, Joan Guitart, d’una Comissió per a l’Estímul de la Cultura Científica –de la qual vaig formar part– i que va desenvolupar durant diversos anys un innovador i fecund programa a favor que la ciència s’integrés al món de la cultura fins que el conseller va ser substituït l’any 1996. Va ser una llàstima que es trunqués aquesta iniciativa política pionera al nostre país, encara que en part va ser continuada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació.

El 1997, Joan Clos va accedir a l’alcaldia de Barcelona en substitució de Pasqual Maragall. Setmana Santa del 1999, un parell de mesos abans de les eleccions municipals… Sona el telèfon –mans lliures– mentre estic conduint: “¿Sr. Semir? Li truco de la secretaria de l’alcalde. Al Sr. Clos li agradaria parlar amb vostè.” L’endemà ja era assegut davant l’alcalde al seu despatx de la plaça Sant Jaume de Barcelona.

I això?

El meu únic contacte amb Joan Clos havia estat temps enrere en una celebració d’un amic comú, Jordi Camí. Clos s’havia dirigit a mi i havíem comentat conjuntament qüestions relatives a la ciència, la tecnologia i el suplement de Ciència de La Vanguardia. Aquesta conversa aparentment sense importància, va recobrar aquell matí al despatx de l’alcalde tot el seu significat: “Vladimir: estic confeccionant la llista electoral i m’agradaria que t’hi integressis”. Em vaig quedar perplex. Mai no m’hauria imaginat res així! Vam tenir una llarga conversa sobre els seus projectes, el seu model estratègic per a la ciutat, com encaixava jo en tot això i el paper que em reservava al seu equip si n’acceptava la proposta. Setmanes més tard, el 29 d’abril, un dia abans de la proclamació de les llistes electorals, La Vanguardia explicava quin era l’objectiu del futur alcalde reservava per a mi: “Clos fitxa el periodista Vladimir de Semir per a la seva Ciutat del Coneixement”.

Això què implicava?

Això tenia implicacions urbanístiques com la materialització del districte 22@, la potenciació del món universitari, científic i mèdic i que la societat –local i internacional– entengués els que significava que una ciutat com Barcelona fos far de la societat del coneixement. Una ciutat coneguda a tot el món pel seu atractiu turístic i els seus Jocs Olímpics i que ara focalitzava l’interès mundial en la seva aposta per la ciència i, en general, el coneixement. Sembla que el missatge es va entendre immediatament; la revista Newsweek ens va dedicar un article que va titular: Barcelona, city of beauty and brains. En aquella època, no només la seva bellesa i atractiu continuaven promocionant la ciutat, sinó que també es va impregnar a més de la intel·ligència de la seva societat. Crec que aquest titular de Newsweek és la millor síntesi del que representava el projecte “Barcelona, ​​Ciutat del Coneixement”. Van ser vuit anys apassionants, primer com a regidor de Ciutat del Coneixement i després en un segon mandat com a comissionat, que van culminar el 2007 amb l’Any de la Ciència a Barcelona (i a tot Espanya, perquè el Govern Zapatero “va comprar” la idea i la va ampliar a tot el país). Un autèntic luxe per a un periodista científic!

Una regidoria de Ciutat del Coneixement era un concepte nou. Quina va ser la vostra relació amb la resta de la institució?

“Dur endavant la marca Ciutat del Coneixement, que suposa revalorar el que hi ha a la ciutat relacionat amb la ciència, la cultura, la universitat… i potenciar-la, mentre es transforma urbanísticament la ciutat a la societat del coneixement, és una oferta a la qual ningú que estimi la ciutat es pot negar”, recordo que vaig dir a la primera entrevista que em van fer com a candidat. Sens dubte, per a una regidoria era un projecte singular, però en realitat era un programa totalment transversal de tot l’Ajuntament i treballàvem coordinadament amb la majoria de departaments. L’ambient era estimulant i la veritat és que em vaig sentir molt de gust amb els meus companys i companyes fossin del partit socialista o independents, com jo. Fins i tot amb la resta de forces polítiques formaran part del govern municipal o de l’oposició. En realitat, tots recolzaven, amb els seus matisos respectius, la marca “Barcelona del Coneixement”. Em considero molt afortunat de poder haver viscut i compartit aquests anys amb ells i elles, i segueixo sent amic de molts d’ells, de tots els colors polítics.

Quines accions vau emprendre que encara continuen en marxa?

En l’aspecte material hi ha molts projectes urbanístics que es van posar en marxa, des del 22@ i l’ampliació/implantació del món universitari al Poblenou i a l’àrea del Fòrum que vam contribuir a fer realitat. I en l’aspecte de la promoció cultural científica crec que és difícil explicar-les totes perquè n’hi ha moltes que perviuen, des de la Festa de la Ciència al programa Escolab. També la incorporació de cicles de divulgació científica a les biblioteques municipals i haver-ne especialitzat una en temes científics: la Biblioteca Sagrada Família-Josep Maria Ainaud de Lasarte. Els sopars amb estrelles a l’Observatori Fabra, la guia de Passejades per la Barcelona Científica… I naturalment crear i consolidar la marca “Barcelona Ciència”.

Com creus que els governs posteriors han pres el relleu d’aquell primer impuls?

Em permetré dir que Joan Clos va ser un alcalde singular i excepcional, injustament maltractat per l’opinió pública i potser incomprès per molts interessadament o desinteressadament. Li agradava llegir el Premi Nobel de Física Sheldon Glashow, al científic cognitiu Steven Pinker o al filòsof de les ciències Daniel Dennet, entre molts altres, i que abans de guanyar les eleccions i succeir l’alcalde olímpic Pasqual Maragall amb el millor resultat de la història a la ciutat de Barcelona havia deixat ben clara la seva intenció:

 “Els conceptes del que és científic i del que és humanístic ja no estan avui tan diferenciats. Però és veritat que voldria estimular el paper científic de Barcelona. Em preocuparia que la ciutat perdés el tren pel que fa a les biotecnologies o les telecomunicacions, i estaria encantat de contribuir també a la popularització de la ciència. De fet, estaria encantat de contribuir a una reconciliació del públic amb el coneixement, que em sembla un dels reptes més urgents de la nostra època”. (El País, 21 de setembre de 1997)

Tots sabem que els projectes polítics depenen molt de les persones que els impulsen i del context econòmic i casuística politicosocial del moment concret en què es duen a terme. A cada etapa hi ha unes prioritats o unes altres. Aquella va ser excepcional per posar les bases de la transformació d’una ciutat eminentment turística, postolímpica i amb seqüeles postindustrials a una ciutat de la societat del coneixement. Els successius governs municipals han mantingut la marca bellesa i cervells i la flama continua encesa, però naturalment les prioritats poden ser altres a cada moment. És lògic. Jo em sento satisfet i orgullós de la meva ciutat, aleshores i ara.

Com veus Barcelona, ​​avui, quant a promoció de la ciència?

No entraré en els problemes que té la ciutat amb la gestió d’una de les seves primeres fonts d’activitat econòmica, com és la turística, i el que implica per als que vivim o volem continuar vivint-hi. Però m’agradaria assenyalar i recordar que la seva “indústria” principal és la científica-tecnològica-universitària-mèdica, però sens dubte molts no perceben que sigui així. Cal continuar fent valdre la marca “Barcelona, ​​Ciutat del Coneixement” o “Barcelona Ciència”, tant per als autòctons com per als forans. Barcelona és un dels pols científics de la Mediterrània i Europa. Cal no oblidar-ho mai i continuar fomentant el talent, local i importat. No cal abaixar la guàrdia en aquest aspecte.